La Patri Sáez era molt més que una persona estimada: era una força de la natura. Una dona esportista, treballadora i amb una fortalesa que impressionava tothom que la coneixia. Mare exemplar de quatre fills als que cuidava, estimava amb tot el seu ésser i guiava amb fermesa i tendresa. Esposa del Marc, una altra gran persona amb qui formava un equip indestructible, la seva vida era una combinació de dedicació, amor i passió per tot el que feia.

Però si alguna cosa definia la Patri era el seu caràcter: una barreja preciosa de fortalesa i delicadesa. Una dona treballadora que mai es rendia, que lluitava fins al final. I, alhora, una persona dolça, sensible, amb una gran capacitat i escolta.

Sempre va destacar per ser excepcional. Molt amiga de les seves amigues, era el tipus de persona que mai jutjava ni criticava, i que sempre sabia escoltar. Tenia una sensibilitat especial, una manera respectuosa i bondadosa de tractar la gent, posant sempre el bé dels altres per sobre del seu. Era patidora i delicada, però alhora amb una gran força interna.

L’esport era el seu terreny natural. Competitiva per naturalesa, al pàdel no volia perdre mai. Les seves ganes de superació la portaven a lluitar cada punt amb la mateixa energia, tant a la pista com a la vida. Fins i tot en els moments més durs, quan la quimioteràpia li prenia forces, ella anava al gimnàs i jugava a pàdel amb el mocador al cap, regalant-nos una imatge de coratge que mai oblidarem. Era, sens dubte, una gran ‘guerrera del pàdel’.

Mai demanava res, mai volia ser una càrrega. Sempre posava el bé dels altres per davant. Si algú estava malament, ella hi era. Si algú dubtava, ella escoltava. Si algú reia, ella reia encara més fort. Era una amiga lleial, d’aquelles que es compten amb els dits d’una mà. Una d’aquelles que no s’obliden mai. La seva sensibilitat, gairebé fràgil en un món sovint massa dur. Però això no la feia dèbil. Al contrari, la feia gran.

Sòcia del Club Tennis Lleida, el seu pas per la vida del club va deixar empremta. No només per la seva destresa a la pista, sinó per la seva educació, el seu sentit de l’humor i la seva manera de contagiar ganes de viure. La Patri ens ha deixat una gran lliçó: que la vida s’ha d’aferrar amb força, que mai s’ha de tirar la tovallola i que la veritable victòria és lluitar fins al final amb el cor ple d’esperança.

Descansa en pau, Patri. El teu somriure, la teva bondat i la teva força romandran per sempre entre nosaltres. Seràs sempre recordada a cada punt de pàdel, a cada rialla compartida i a cada moment en què la vida ens posi a prova. Ens has ensenyat que la valentia no és només guanyar, sinó lluitar fins al darrer moment amb dignitat i amor.

José Luis Solans Pueyo

President del Club Tennis Lleida